L’ocellet al que li van fallar les ales. (Una història d’agorafòbia)

Avui us fem arribar el conte terapèutic que una de les nostres psicòlogues va escriure per a un noi que va deixar de sortir i d’anar a l’institut, és a dir sofria agorafòbia. Se li va lliurar al final del seu tractament per assegurar que comprengués el que li havia ocorregut i prevenir que li tornés a ocórrer el mateix. Podríem explicar-vos en paraules tècniques què és l’agorafòbia i les causes, però ens sembla que aquest conte ens permet entendre-ho d’una forma senzilla i clara.

Precisament, els psicòlegs/gues sovint treballem amb contes perquè els nostres pacients comprenguin què els succeeix. Aquí us deixem aquest conte ple de significat i ja ens direu què us sembla.

L’ocellet al que li van fallar les ales. (Una història d’agorafòbia)

Hi havia una vegada un ocellet que vivia feliç amb la seva família. Ell era l’únic ocellet de la família, els altres eren ocells, així que tots estaven encantats amb ell i sempre estaven pendents que estigués bé i no li faltés res, atents al mínim gest que feia.

L’ocellet, com us podeu imaginar, també estava encantat amb les cures que rebia a casa i volava sense cap preocupació amb els seus amics. Fins que es va anar fent gran i es va adonar de com eren de complicades les relacions amb els altres: els seus amics i els altres ocells no el tractaven com ell estava acostumat, tothom estava centrat en les seves pròpies coses, no el tenien en compte com l’havien tingut a casa i damunt va començar a haver-hi mals entesos amb els amics. Així que l’ocellet va començar a sentir-se incòmode amb els altres, fins al punt que això li va afectar al vol de les seves ales. S’estava tornant cada vegada més maldestra fins al punt de no poder gairebé ni volar, així que per seguretat es va quedar a la seva gàbia sense sortir: “aquí dins estaré segur, no em passarà res” va pensar.

I així era, estava fora de perill dins de la seva gàbia, però quan feia un intent per sortir no podia volar i havia de tornar a la gàbia. Les seves ales s’havien atrofiat. Dins de la gàbia ell se sentia confortable, no sentia la feblesa de les seves ales i estava tranquil, però hi havia una part d’ell a la que no li agradava estar allí dins. Veia als seus companys i amics ocellets anant d’un lloc a l’altre i passant-s’ho bé. Els veia aprenent a caçar cucs, a agafar el nèctar de les flors, a defensar-se dels depredadors, a lligar amb ocelletes i preparant el seu futur. Els veia plens de vida, mentre ell es veia cada vegada més aïllat de la vida, fora d’ella i sense poder-la gaudir.

Un bon dia cansat de veure la vida passar des de darrere dels barrots de la seva gàbia, va decidir armar-se de valor i sortir. Va anar exercitant poc a poc les seves ales per recuperar el moviment. I finalment va sortir. No era gens fàcil, de vegades bufava un vent molt fort que el feia trontollar i desviar-se del seu camí, però ell seguia volant. Els amics no eren com ell esperava o com a ell li hauria agradat, però va aprendre a acceptar que mai no el cuidarien ni el tindrien en compte com ho havien fet a casa seva i va començar a relacionar-se amb ells acceptant-los tal com eren. L’ocellet va poder seguir volant amb les ales fortes i podent gaudir de la vida.

 

Núria Tarifa Garcia

Psicóloga Centre GRAT

Colegiada nº18273

Sense comentaris

Deixa el teu comentari