Quina és la millor forma de gestionar les rabietes?

Les rabietes: una expressió emocional intensa i sovint mal entesa.

Les rabietes són una expressió emocional davant les contrarietats. Poden aparèixer de ben petits, als 2 o 3 anys, canvien la seva manifestació segons l’edat (des de plors i crits a tirar coses a terra o donar cops) i varien en intensitat i freqüència segons la personalitat de l’infant. Com a pares ens deixen desarmats, atònits, sense saber com respondre-hi, i sovint, amb la sensació que el nostre fill té un mal comportament i ens desautoritza, fet que ens preocupa.
Les rabietes poden aparèixer per múltiples raons. Tanmateix és habitual que davant d’un “no” el nen manifesti la seva ràbia i desconcert. També hem de pensar que hi ha situacions injustes que generen ràbia i és normal que així ho manifestin, en aquest cas cal respectar-ho i acceptar l’emoció com a correcte. Un altre factor que determina és el caràcter de cada infant, que pot influenciar en l’expressió i la intensitat en què manifesta la ràbia.

A continuació detallaré algunes de les coses importants a fer i a tenir en compte davant d’una rabieta.

Què fer davant d’una rabieta?

El més important davant les rabietes és saber davant de quin tipus de rabietes estem. El Doctor Daniel J. Siegel autor del llibre “El cerebro del niño” (llibre que recomanem a tots els pares/mares) ens pot ajudar a diferenciar-les. Hi haurien dos tipus bàsicament:

  1. Rabietes com a mitjà per aconseguir quelcom que el nen/a desitja. Si li donéssim al nen/a el que vol, la rabieta s’aturaria.
  2. Rabietes on el nen/a està en col.lapse emocional i no és capaç de tranquil.litzar-se per si mateix. És igual el que fem, el nen/a es mostra descontrolat/da.

La forma d’actuar dels pares/mares davant de cadascuna d’elles ha de ser diferent:

  • En les rabietes del tipus 1 és important que no cedim al que demanen. Mai. És habitual que cedim per tal que els crits o els plors s’aturin però fent això aprenen que poden aconseguir el que volen comportant-se com ho han fet. Només que cedim un dia ja provaran si funciona en una altra ocasió. Això significa que la conducta de les rabietes perdurarà. Es tracta doncs de mantenir-nos ferms, però de forma respectuosa. Podem donar una breu explicació (“ja sé que vols un gelat, però ara no te’l puc donar”) i a partir d’aquí tranquil.litzar al nen/a amb la nostra presència, però sense cedir als seus desitjos. També, en els casos de nens més petits (2-3 anys), podem intentar portar la seva atenció cap a un altre estímul que actuï com a distractor.
  • En el cas de les rabietes de tipus 2, veurem a un nen/a que ha perdut els papers i és incapaç de controlar el seu cos i les seves emocions. Serien situacions del tipus quan se’ls trenca una joquina i la frustració que això suposa els fa entrar en la desesperació emocional o una baralla entre germans on un fa quelcom que molesta a l’altre. Com veieu en aquestes situacions la rabieta no és un mitjà per aconseguir res, sinó una expresió emocional descontrolada.
    • En aquest tipus de rabietes és important tenir clar que parlar i donar explicaciones no ens servirà de res. El que volem és ajudar a que el nen/a aprengui a gestionar-se emocionalment. En aquell moment que el nen/a està enfurismat, s’ha de respectar, no cridar-li, no discutir-hi, no castigar-lo. Cal acompanyar-lo en la rabieta, deixar que s’expressi, connectant amb ell/a amb contacte físic afectuós i un to de veu calmat.
    • Es tracta d’acompanyar-los sense criticar la forma d’expressar la seva frustració i ràbia. Un cop veiem que el nen/a ja s’ha calmat, s’hi ha de parlar per reconduir la conducta: aplicar conseqüències si és convenient i demanar que es disculpi si el seu comportament a afectat a altres persones (si ha insultat, per exemple).

Què fer quan la rabieta es dona en públic?

Quan la rabieta apareix en públic la situació es tornar encara més incòmode. És important però, en la mesura que es pugui, que l’expressió de ràbia surti. A vegades tenim la tendència d’amagar-ho, i sovint en l’intent que deixi de comportar-se malament nosaltres també perdem els papers.  S’entén, però, que quan s’està en públic és difícil dur-ho a terme.

Una bona solució és apartar-lo de la situació social, sortir fora, al carrer, si s’està en una botiga, o en un restaurant, sortir d’un grup si s’està fent un joc, etc. També així s’evita el reforç social que poden tenir les rabietes. Amb això em refereixo a que la gent s’hi acosti, el calmi, li pregunti coses sobretot quan estem en una rabieta de tipus 1, ja que és una manera que et facin cas.

Estem fent quelcom malament?

És habitual que davant d’aquestes conductes com a pares ens preguntem què és el que hem fet malament, o quin estil educatiu li estem implementant. Les rabietes en si no són una conducta inapropiada, són una reacció emocional, que no podem negar ni evitar. Nosaltres com a adults també sentim ràbia, la diferència és que ells l’estan aprenent a gestionar, a comprendre i entendre. Sovint ni ells saben el que els passa.

L’important és ajudar-los a gestionar-les i a comprendre-les. Les rabietes es poden convertir en una conducta problemàtica quan aprenen a aconseguir el que ells volen a través d’aquesta conducta, o bé quan obtenen alguna cosa positiva que sense aquesta conducta no haguessin obtingut.

Vols fer-nos una consulta? Visita la nostra Unitat de Psicologia Infantil.

Maria Costa Bosch
Psicòloga Infanto-juvenil
Col. núm.17280

T’ha interessat el nostre article? Potser t’interessa també:

Sense comentaris

Deixa el teu comentari