Dietes, trucs per aprimar, imatges de noies sense res de greix al cos,… Com podem protegir-nos d’aquestes imatges que ens diuen que si no som prims i guapos no som res?

Sortir al carrer, encendre la tele, connectar-te a internet,… Són activitats que comporten exposar-nos a un continu bombardeig d’imatges on se’ns diu de moltes formes que per ser feliç és necessari ser prima i jove. Sembla que aquestes dues característiques són el sant grial per aconseguir ser feliç i acceptada socialment.

Utilitzo el gènere femení deliberadament perquè les dones portem més temps patint aquest bombadeig. Tot i que des de fa un parell de dècades que també s’ha estès al gènere masculí.

Aquesta situació social es trasllada a la consulta dels psicòlegs. Rebem constantment a pacients expressant alts nivells de sofriment perquè creuen que la seva aparença física no és la que hauria de ser. El més curiós d’aquesta situació és que sembla afectar a una gran part de la població sense que tinguin les mateixes característiques.

Perquè us situeu vaig a posar alguns exemples que ens trobem en la consulta. Un adolescent de 16 anys, una persona d’uns 30 anys aproximadament i una altra d’uns 50. No són del mateix gènere i tampoc es dediquen a professions similars, sinó que estan en camps totalment diferents. Què tenen doncs en comú aquestes tres persones que, sent tan diferents, estiguin totes tan preocupades per la seva aparença física?

Pensant-ho aquests dies he arribat a la conclusió que darrere d’aquestes preocupacions existeix la creença de “valc en funció de com se’m valora des de fora”. És a dir, com si el meu valor personal estigués en la borsa i pugés o baixés en funció de si compleixo o no els cànons estètics establerts.

En el cas de l’adolescent es tracta d’aconseguir de qualsevol forma no estar gros i a poder ser marcar tableta para així agradar a les noies i ser admirat pels seus amics. En el segon cas, es tractaria de posar fre als primers signes de l’envelliment perquè em segueixin veient desitjable. L’autoestima d’aquesta pacient depèn totalment del reconeixement de la seva bellesa. En el tercer cas, aconseguir entrar en una talla 38 suposa per demostrar que l’edat no ha pogut amb mi.

Sembla que el valor que la nostra societat li dóna a l’aspecte físic està pujant cada cop més. Televisió, revistes, sèries  és un bombardeig constant per fer-nos creure que la clau de la felicitat està en ser guapos, prims i a poder ser eternament joves.

Recordo que fa un temps revisant el meu facebook em vaig trobar amb que Fotogrames havia fet un post amb algunes de les fotos més gracioses de l’any entre les quals es podia veure a l’actor Mario Casas exhibint el seu bíceps mentre feia peses. Si he de dir la veritat, em va doldre aquest acte d’exhibicionisme (m’és igual si és per a la preparació d’un personatge o per la seva afició a l’halterofília) pensant sobretot en adolescents que encara no poden discriminar el que els convé del que no.

Un altre exemple d’això van ser els atacs que van rebre a través dels mitjans socials algunes professionals del sector televisiu (Cristina Pedroche i Tania Llasera) per suposadament “estar grasses o pujadetes de pes”. Sara Carbonero va sortir en aquell moment a la defensa de les seves companyes mostrant fotografies solidàriament els seus suposats “defectes” en forma de cicatrius. Sí, un gest molt bonic, però també sembla admetre que no tenir una talla 36 o 38 o tenir una cicatriu és un defecte.

Cal anar amb molta cura, ja que si perdem de vista el nostre cos com a organisme i solament ho veiem com una imatge en un mirall podem oblidar-nos de cuidar-nos. D’aquí als trastorns alimentaris (anorèxia, bulímia, vigorexia, etc.) de vegades no hi ha molts passos.

Les persones amb trastorns de l’alimentació es preocupen massa per la percepció que els altres tenen d’ells i això fa que arribin a perdre de vista les seves necessitats i els seus propis sentiments. Els mitjans de comunicació, sobretot el sector publicitari, avalen els valors d’una determinada estètica. Després es posen les mans en el cap quan els nivells de trastorns de l’alimentació no fan sinó que augmentar o els xavals en desenvolupament humilien a uns altres pel seu aspecte físic

Crec que la majoria de nosaltres/as hem sentit aquesta pressió social sobre el nostre aspecte en algun moment, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Això no implica que no puguem començar a reflexionar sobre quins valors són els prioritaris en la nostra vida i com els traspassem a les futures generacions. La responsabilitat no està fora, sinó dins de cadascun de nosaltres.

T’has sentit identificat/a amb aquest article i vols fer-nos una consulta? Clica AQUÍ

Vols fer-nos una consulta?

Els nostres professionals estan al teu servei per a ajudar-te, també visitem online! Contacta amb nosaltres!

Si t’ha interessat aquest article, pot ser que també t’interessi:

• El dol per ruptura sentimental.
• Puc superar l’ansietat?
• Afrontar el dol en una mort per coronavirus.
• Perdonaries una infidelitat?
• Deixa de mirar el mòbil, em tens davant!
• Estàs en una relació de dependència emocional?
• 8 preguntes per a reflexionar i deixar de comparar-te amb els altres.
• L’ocellet al que li van fallar les ales. (Una història d’agorafòbia).
• Com separar-se (bé) amb fills?
• Com puc millorar la meva autoestima.
• Per què amb l’arribada del primer fill arriba una crisi de parella?
• Cuida la teva relació de parella.
• Aprèn a discutir en parella sense perdre el control.
• Com recuperar la passió en la teva relació de parella? 8 consells per a parelles (amb i sense fills).
• Viure avui en parella: whatsapp, facebook i altres lios…