testimoni-proces-terapia

VIURE PER A MI

Us deixem aquest testimoni d’un procés de teràpia per aconseguir l’autonomia personal. Deixar de viure segons l’opinió dels altres i començar a utilitzar el propi criteri amagat sota capes de culpa i por. Una pacient ha volgut compartir la seva experiència i explicar-nos com ho va aconseguir.

Mil gràcies, el teu testimoni segur ajuda a uns altres a fer una passa endavant i treure’s de damunt aquestes capes que no els permeten parlar amb la seva pròpia veu.

Viure per a mi

No sé en quin moment vaig decidir començar un procés de teràpia. Em vaig veure a mi mateixa en una espiral de la qual no hi havia manera de sortir. La imatge del pou o del túnel on està  tan fosc que no hi ha manera de veure la llum al final, era el que millor descrivia la meva vida. Em sentia petita, com un gra de sorra enmig d’un gran desert.

La meva culpa va començar abans de néixer. Tenia la desgràcia de néixer en una família que no ens esperava. Per si no fos suficient el bombazo va ser quan el metge li va donar la notí­cia a la meva mare que vení­em dues. Sempre em vaig sentir culpable, de què???? De que la meva mare es sentí­s tan desgraciada, que la culpa de la seva desgràcia fos meva i de la meva germana.

El meu pare mai va voler fer-se càrrec de nosaltres, de la meva mare sí­, però sense deixar la seva vida. Ell tenia una família, tenia a la seva dona i als seus fills, però també volia a la meva mare. A nosaltres no, realment no aconsegueixo entendre-ho. Em va costar superar el desinterés del meu pare, però per a mi sempre havia estat un mal menor. O això creia jo. No li tenia afecte, però em molestava que ell no el tingués per mi. Jo tenia motius per no apreciar-lo, però mai l’hi havia demostrat per respecte a la meva mare.

Jo tenia a la meva germana, la meva germana i jo sempre hem estat una pinya. Ella està  sempre. Hem viscut la mateixa situació i en canvi, som persones completament diferents. Ella sempre m’ha recolzat, sempre ha estat al meu costat. Sempre ens hem defensat la una a l’altra, però no ens vam adonar que no sab­íem defensar-nos a nosaltres mateixes.

També estava la meva àvia. Ella ens cuidava sempre, vivia amb nosaltres. Ella i la meva mare ens van treure endavant, però com van poder.

Jo estimo a la meva mare, moltíssim, però sé que ella no sap estimar d’una altra manera.Ella mai ha estat orgullosa de nosaltres. Mai hem fet res perquè se senti orgullosa, mai res és ni serà  suficient. Sempre ens ha comparat amb tots. Si la filla de la meva amiga és més llesta que jo, que si s’ha casat amb algú millor que la meva parella, que si jo mai aconseguiré res la vida, que si no deixava de menjar ningú m’estimaria (el tema del menjar ha estat un tema a part). Ha estat esgotador. Tota la meva vida havia estat esgotadora.

Vaig aprendre a sobreviure. Deixava que els anys anessin passant, posant pegats a la meva vida. Uns dies estava ben, uns altres m’enfonsava en la misèria, però anava trampejant els anys. No considerava que fos feliç, però tenia por que tot ho bo ja m’hagués passat, que en el futur no hi hagués res millor que el que ja havia vist.

I en plena espiral de caos, un dia, fa pocs anys, vaig buscar el nom del meu pare a Google. Allà  estava, la seva esquela. Li havia dit moltes vegades, feia anys, que m’assabentaria de la seva mort per la seva esquela. M’hagués agradat equivocar-me. M’hagués agradat que pensés en nosaltres a l’últim moment de la seva vida, i sentís que en el fons ens estimava, però no va anar així­. Com li explicaria a la meva mare que ja no estava? La meva mare l’estimava. Era l’amor de la seva vida i s’havia anat sense donar la cara per nosaltres. La meva germana i jo vam intentar planificar com li anàvem a explicar.

I uns de dies més tard, tot es va enfonsar. La meva àvia va morir. La seva mort és quelcom que encara em costa recordar, i escriure! En una setmana ja no estava. Va ser la setmana més dura de tota la meva vida. Tenia més de 100 anys, estava clar que algun dia arribaria el moment, però no era el moment. La meva àvia i jo vam tenir una relació complicada al final. Jo sé que ja no era ella, la dona que vivia amb nosaltres, ja no tenia res a veure amb la meva àvia. Vaig pensar que no la ploraria, vaig pensar que m’havia tornat insensible totalment perquè estava esgotada,. No volia menjar, no volia beure, estava deshidratada, ens insultava de tant en tant (la meva àvia mai hagués fet alguna cosa així­ estant en el seu sa judici!), no volia aixecar-se del llit, no volia res ni de nosaltres, ni del món.

Van ser uns anys complicats, però la seva mort em va trastocar, no podia oblidar-la. No podia deixar de sentir-me culpable pels crits mutus, per la meva falta de paciència de tant en tant. No tenia ganes d’arribar a casa perquè ella ja no li tenia afecte a ningú. I pensava: “només em faltava ella per no sentir-me volguda ni recolzada”.

Quan vaig començar teràpia les coses van començar a ordenar-se. La meva vida era esgotadora, mai havia fet res per a mi mateixa. Però gràcies a la teràpia m’he adonat que jo ho he fet així­ d’esgotador. He après a viure per a mi, a aconseguir objectius per mi i no pels altres. Jo estic orgullosa de mi mateixa, no necessito que ningú més ho estigui per mi!

El meu problema eren els lí­mits. Tothom opinava sobre la meva vida. Tothom feia i desfeia el que volia de mi i tothom criticava el que feia i com ho feia. Havia perdut totalment el control de la meva vida. No crec que mai l’hagués tingut i era el moment de viure la meva vida.

Vaig aprendre que equivocar-me no era la fi del món, que no passava res per fer el ridícul. Vaig aprendre a riure’m de mi mateixa, a no fer un drama de la meva vida. Vaig aprendre que jo era responsable dels meus actes, no dels actes dels altres. Em tirava a l’esquena els problemes dels altres! M’afectaven com si fossin meus, els vivia com si fossin meus! I per a què? He après a bregar amb els meus problemes, i SOBRETOT he après a apartar-me de les relacions que no m’aporten res.

No sempre els límits agraden a tothom (com em deia Nuria, la meva psicòloga), però són necessaris. I no a tots ens agraden. Molts s’han apartat, però m’alegro! Perquè quina classe de relació tenia amb ells?? Ara tinc les relacions que vull, i com vull.

Agraeixo moltíssim el temps de teràpia. Coneixia a gent que havia fet teràpia. Jo ho havia intentat anys enrere i tenia els meus dubtes que funcionés. Però estava decidida a arreglar la meva vida. Sabia que no seria fàcil però amb les xerrades i els consells que em va donar Nuria les coses van ser prenent forma, i en molt poc temps ja hi havia canvis importants en la meva vida.

Algú que ja viu per a sí mateixa

 

Si t’ha interessat aquest article, pot ser que també t’interessi:

 

T'ha agradat el nostre article?

Si vols llegir les nostre publicacions, deixa el teu email i et mantindrem informat

Sense comentaris

Deixa el teu comentari