02 febr. Testimoni d’un cas de pensaments obsessius i ansietat

La nostra pacient T.A. ens explica la seva experiència amb els pensaments obsessius intrussius, el dubte constant i l’ansietat. El més rellevant és veure com ho va poder superar a través de la psicoteràpia, amb un professional qualificat, i sobretot gràcies a la seva valentia, el seu esforç i dedicació.

Moltes gràcies pel teu testimoniatge T.A., et desitgem que segueixis així!

Testimoni de T.A.

Vivia en pànic constant. De fet, encara que tot ha passat em costa escriure aquestes línies sense remoure’m per dins.

Tenia por a ser lesbiana, tenia por a ser un home, tenia por a no voler al meu nuvi. Totes aquestes pors es convertien en constants dubtes que intentava resoldre mentalment d’una forma compulsiva. Controlava les meves reaccions corporals, els meus pensaments, els meus sentiments. Ho disseccionava tot. Intentava trobar una resposta.

La meva sexualitat i l’amor cap al meu nuvi es van convertir en l’eix de la meva vida. M’aixecava i em ficava al llit aterrida, estressada, asfixiada. Buscava senyals i respostes en tot. Si no em venia de gust arreglar-me, pensava, sóc un home. Les ungles molt curtes, sóc un home o lesbiana. No estava d’humor per parlar amb el meu nuvi. Sóc lesbiana, no li vull. De manera que, la meva vida es va convertir en alguna cosa que analitzar i jo era la investigadora. I vaig deixar de viure la meva vida.

Curiosament, aquests dubtes compulsius i imatges intrusivas que em venien amb contingut sobre ser lesbiana, em sorgien especialment quan estava d’exàmens, quan discutia amb la meva família, quan em disgustava amb algú o quan trobava a faltar al meu nuvi.

Vivia en aquesta situació des dels 16 quan vaig viure una ruptura sentimental molt dolorosa, però eren moments de dubtes intermitents i no m’impedien fer la meva vida. De manera que, no li donava importància. Però va arribar un punt l’any passat en el qual ja no em permetien viure. La meva ansietat dominava la meva vida i les meves relacions. Em posava nerviosa quan parlava amb les meves amigues o veia determinades imatges en la televisió. Aquests nervis m’atabalaven més i intentava mesurar cuales eren les meves reaccions corporals per poder esbrinar si realment era lesbiana o un home a pesar que mai havia sentit atracció cap a algú del sexe oposat.

Els meus nervis i sofriment augmentaven i jo m’aïllava per evitar aquests sentiments. Va arribar un punt en el qual les pel·lícules i les sèries activaven en mi imatges intrusivas i ansietat. Analitzava el que succeïa en la televisió i ho comparava amb la meva vida. El mateix em succeïa amb les experiències de relacions sentimentals o de sexualitat que m’explicava la gent a la qual coneixia. Buscava resposta en totes aquestes experiències alienes.

Els meus dubtes eren tals que deixava al meu nuvi de forma contínua. Vivia en un laberint sense sortida. Era (sóc) feliç amb ell. M’encantava parlar, besar-lo… quan estava relaxada, que no eren moltes vegades. Però sentia que no volia enganyar-lo o fer-li mal, motiu pel qual em culpabilizaba pels meus dubtes. De manera que el deixava, esperant una solució miraculosa o evitant que sofrís perquè volia que ell estigués amb algú que realment estigués convençuda dels seus sentiments. Cada ruptura era una forma d’infligir-me dolor a mi mateixa. Sentia que no em mereixia estar amb ell. Sentia que una persona com jo no ho mereixia.

Així que et pots imaginar la meva situació, un veritable infern. Atrapada per por de ser lesbiana, por a ser un home o por a no voler al meu nuvi. I tot això es manifestava en el meu cap: I si sóc lesbiana? I si sóc un home? I si en realitat no li vull? Potser sóc lesbiana però no m’he adonat? Sempre el mateix: “i si”, “i si en realitat”, “potser”… De manera que si et repeteixes això habitualment probablement no sigui cert el que et qüestiones. Com jo també ho sabia. Però m’aterria demanar ajuda psicològica. Em feia por que em digués que sí, que era lesbiana, que era un home i que havia de deixar-li.

Finalment, vaig explotar, vaig deixar al meu nuvi un cop més i aquesta vegada ell va acceptar. No podia seguir ell tampoc en aquest infern. I jo em vaig sentir morir com als 16 anys. Però no volia sentir aquest dolor, no podia afrontar-ho. De manera que em vaig tancar en la meva ansietat de tal forma que va interferir en els meus estudis i en la meva vida social. Però també aquesta pèrdua i aquest dolor van ser el detonant per demanar ajuda. No volia seguir així. Ara ja li havia perdut. Si anava a teràpia no perdria gens més.

I així vaig arribar, amb tot perdut, amb tot per guanyar. I això he fet. Ho he guanyat tot. Treballant molt i gràcies a Nuria que ha estat la meva guia en tot aquest procés. Sense ella no hagués estat possible. Els exercicis pràctics van fer que avancés súper ràpid. Vaig entendre que aquestes ansietats només eren una forma d’evitar el dolor i de no afrontar la por. Així en vuit mesos amb Nuria que em va animar a fer teràpia en grup un temps (una gran experiència) i que em va continuar portant en individual, reaprendí a viure. Em va posar de front amb les meves veritables pors.

Clar que, hi ha vegades que torno a tenir ansietats o imatges intrussives, fins i tot algun moment de pànic. La Nuria em va donar les eines per entendre-ho i afrontar el problema real. Gràcies a la seva comprensió, empatia, afecte, efectivitat, serietat i fermesa quan és necessària vaig poder resoldre els meus problemes. He treballat i treball molt per seguir sent feliç i Nuria em va donar les eines que necessitava per aconseguir els meus objectius principals: conèixer-me a mi mateixa i ser feliç.

Així que si tens por a ser homosexual, por a ser un home, por a no voler a la teva parella. Si ets infeliç. Si aquests dubtes et dominen, no et deixen viure, fan que et qüestionis contínuament. Si la teva vida s’enfonsa. Si la teva vida ja no és teva. Si la teva vida és de la por. No et diré que no tinguis por, tingues-ho, espanta’t, però AFRONTA aquesta por. Demana ajuda. TOT CANVIARÀ. T’ho prometo.

PD. No sóc lesbiana, no sóc un home, vaig tornar amb el meu nuvi i estem molt enamorats (estic segura que això t’animarà des de l’altre costat de la pantalla).

Molta sort!

T. A.

Si t’ha interessat aquest article, pot ser que també t’interessi:

• És possible superar una infidelitat?
• L’ocellet al que li van fallar les ales: Una història sobre l’agorafòbia.
• Aprèn a discutir en parella sense perdre el control.
• És possible millorar les meves habilitats socials?
• El dol per ruptura sentimental: fases i com superar-ho.
• Com recuperar la passó a la teva relació de parella? 8 consells per a parelles (amb i sense fills).